BLOC

ARQUITECTURA PER A GENT GRAN (2): EL MODEL “HOUSING”

Com ja he explicat, el model residencial que s’ha construït els darrers anys és el conegut amb el nom d’hospitalari. Se l’anomena d’aquesta manera perquè es basa en el patró tipus amb què s’erigeixen els hospitals, però amb la diferència que cada unitat d’internament s’ha previst com una residència de dimensions limitades (entre trenta i quaranta persones) amb tots els serveis integrats. Cal dir que, al seu dia, aquest model va representar un gran avenç perquè permetia l’atenció a la gent gran dins d’un àmbit més reduït però amb els recursos que proporciona un edifici en què s’integren diverses unitats. Ara bé, aquest recurs, tot i que és bo per a persones amb dependències greus, no garanteix que la gent gran  “visqui com a casa”.

La qüestió, doncs, és trobar un model de residència on les persones grans s’hi trobin bé, siguin quines siguin les dificultats i les dependències que tinguin. Que se sentin com a casa i puguin tenir un envelliment actiu que les faci gaudir del temps i de la vida amb plenitud. Aquest és el propòsit del model housing, que s’ha desenvolupat als països nòrdics i alguns estats centreeuropeus, i del qual hi ha alguns exemples al País Basc, on s’ha aplicat en fase de prova amb resultats força engrescadors.

El model housing –que respon, com s’ha dit, a la necessitat de viure com a casa— suposa un canvi molt important en el sistema d’atenció als grans perquè en canvia la percepció: ja no se’ls considera homes i dones malalts, sinó persones amb una vida activa a qui no s’ha de preguntar què els fa mal sinó què saben fer i què volen fer, sense deixar, naturalment, de tenir-ne cura i d’ajudar-les a pal·liar les xacres de la vellesa.

¿En què consisteix des del punt de vista programàtic aquest canvi de model? Les experiències que s’han fet fins ara defineixen unitats encara més petit, format per unitats “de convivència” (no d’internament) pensades per a entre vuit i quinze residents. Els dormitoris poden ser individuals o dobles, amb bany propi o amb bany compartit, però la diferència fonamental, a banda de la dimensió, és el fet que les unitats tenen una sala d’estar-menjador, però també un office-cuina, un safareig i altres espais com ara galeries, terrasses, petits magatzems, etcètera. En definitiva, són com cases o pisos grans per a un màxim de quinze persones que podríem qualificar d’“habitatges col·lectius tutelats”, denominació que, al meu entendre, des del punt de vista de l’arquitectura defineix més bé el model que no pas l’expressió “viure com a casa”.

Evidentment, per aconseguir l’economia d’escala necessària per gestionar de forma correcta centres d’aquestes característiques, no n’hi ha prou amb tres o quatre unitats, sinó que n’han de tenir entre vuit i dotze. I s’ha de comptar amb mòduls més petits i espais de dimensions més reduïdes. Tot plegat, una notable modificació en l’arquitectura que s’ha de fer: una concepció diferent a la qual els arquitectes hem de fer una aportació substancial.

Deixa una resposta

Current day month ye@r *